Moltes són les pel·lícules que transcendeixen el llibre en el que es basen i deixen en l’oblit l’obra original. En algunes ocasions es tracta de novel·les menors, que un bon cineasta converteix en una gran pel·lícula. En d’altres, tant la literatura com el cinema estan a la mateixa altura. Aquest és el cas de Senderos de gloria.
Humphrey Cobb va publicar aquesta novel·la el 1935. Stanley Kubrick va dirigir la seva pel·lícula el 1957 i ambdues han quedat per sempre més unides. Ara és impossible no llegir Senderos de gloria sense que et vingui a la memòria la cara de Kirk Douglas i aquella imponent sala on es celebra el consell de guerra als tres soldats que no han fet res per mereixer-lo.
Però el llibre s’ha de llegir per si mateix i no només com a inspirador de la cinta. La història és la següent. Enfangats en la guerra de trinxeres, el regiment 101, de l’exèrcit francès, ha de complir una missió impossible: conquerir per l’exèrcit francès un turó pedregós anomenat El Grano. La raó no és estratègica, sinó perquè, abans que hagi ocorregut, en un informe s’ha donat la notícia de que aquesta muntanyeta ha estat arrabassada a l’enemic alemany. Tots els alts comandaments saben que és una missió suïcida, però tot i així, envien el regiment a una mort segura. Davant la impossibilitat de conquerir El Grano, degut al fort contraatac des de la trinxera alemanya, el regiment no té cap altre opció que retrocedir. Llavors, per donar exemple, es decideix jutjar i executar tres soldats del regiment.
Cobb sabia del que parlava. Combatent a la Primera Guerra Mundial, cada pàgina del llibre conté la pols d’aquelles trinxeres. La descripció de la por dels soldats, l’absurditat de les decisions de les autoritats i la poca estima per la vida dels seus homes són narrades amb una precisa profunditat psicològica. Sense maniqueismes ni herois, Senderos de gloria mostra la desintegració de les virtuts humanes en un moment d’extrema tensió.
S’ha dit que la novel·la (i la pel·lícula, és clar) és un al·legat antimilitarista. És així, però en realitat no és només contra l’autoritarisme militar, sinó contra qualsevol poder institucional vertical. Les decisions es prenen de dalt a baix i, quan arriben al que més afecten, ja no es pot fer res per canviar-les. Els comandaments no tenen en compte les dificultats o els problemes dels soldats i són tractats com senzilles peces d’una maquinària. Sense ser-ne una referència en l’estil, Cobb s’acosta a Kafka en la crítica a l’absurditat de la despersonalització de la justícia.
Tot i que pels desconeixedors dels atributs i graduacions militars a vegades és una mica feixuga, Senderos de gloria és una novel·la punyent, dolorosa i necessària. És una sort, a més, que a Espanya es recuperés per partida doble en el marc de la commemoració de la I Guerra Mundial.
Senderos de gloria (1937)
Humphrey Cobb
Funambulista / Capitán Swing, 2014
328 / 312 pàgines
Adient per a: Esperits crítics amb l’autoritat i amants dels que mostren l’altra cara de la guerra.
Contraindicat per a: Qui esperi una emfatització dels herois i una novel·la amb descripcions de grans batalles.
Nil Ventós Corominas 