El Líban és un petit país del Mediterrani amb una història que l’arrela als inicis de la humanitat. És la pàtria dels fenicis, que entre moltes altres coses ens van donar les lletres de l’alfabet. Des de 1975, però, es veu immers en un caos polític que no s’acaba d’arreglar mai. Aquell any va esclatar una guerra civil que no es va extingir fins al 1990, amb repunts de violència encara avui en dia.
Aquest és el marc de l’última novel·la d’Amin Maalouf (Beirut, 1949), Els desorientats. El seu nom no es menciona en cap moment, com si en comptes del país del cedre pogués ser qualsevol altre, però aquest estat del Pròxim Orient és l’escenari evident on conflueixen els protagonistes.
L’esclat de la guerra, un conflicte tribal convertit en internacional, va separar una colla d’amics universitaris amb vel·leïtats comunistes que creien en un món millor. “Era l’esperit de l’època”, anotarà Adam en el seu diari, fil conductor de la narració. Era un grup heterogeni, amb creients de totes les religions, caràcters contraposats i provinences diferents, units per les converses a la terrassa de Mourad.
En el moment en que transcorre la novel·la alguns d’ells són morts, d’altres exiliats i alguns van trair els seus principis de joventut i amistat. Tots comparteixen sentir-se desencastats del seu passat. Bé sigui per haver deixat el seu país natal, per haver oblidat els ideals o per haver millorat la seva situació. La mort de Mourad serveix d’excusa per a retrobar-se. Els que hi tornen, es troben un país completament diferent a com el van abandonar. Però no només ha canviat el sistema de govern, els carrers i algunes costums, sinó que també han canviat ells, de la mateixa manera que s’han transformat els que es van quedar.
Maalouf teixeix una història centrada en Adam i el seu diari on hi volca els seus pensaments, a la vegada que presenta el relat dels seus companys i mostra magníficament la desorientació d’uns personatges amb una gran profunditat humana. Un cop més, l’escriptor resident a França s’erigeix com a portaveu de la mescla cultural. Des dels seus inicis amb Lleó l’Africà, l’autor invita a la reflexió sobre la complexitat identitària. I, si bé va començar amb novel·les històriques centrades en un personatge àrab, poc a poc la seva producció s’ha anat a costat al món contemporani. Fins arribar a Els desorientats, on porta el lector amb un pols segur i estable per les galeries del temps actual, en el que convergeixen les contradiccions modernes i on Adam, que porta el nom de la humanitat naixent, se sent part d’una humanitat que s’apaga.
Nil Ventós Corominas 