El món segons les dones

El món segons Garp és un món segons les dones. Garp neix d’una inseminació poc artificial i es converteix en el fill d’una infermera que vol criar un nen sense haver de suportar un home en un moment, el final de la Segona Guerra Mundial als Estats Units, on no tenir marit per decisió pròpia (és a dir, perquè les bombes no l’han matat) és un fet sospitós.

Sense marit, Jenny Fields cria sola el seu fill a l’internat masculí d’Steering, on està al capdavant de la infermeria. Després del pas d’ambdós per Viena, Fields escriu la seva biografia, Sexualment sospitosa, mentre Garp intenta convertir-se en escriptor. El llibre la converteix en una dona famosa i, quan tornen als EE.UU., abandonarà la seva feina per dedicar-se en cos i ànima a la protecció i manteniment de dones necessitades.

Garp, mentrestant, reprèn la seva vida casant-se amb Helen Holm, la filla del seu entrenador de lluita a Steering. Amb ella, construeix un nou món, on la infidelitat, la violència, la culpa i la por seran els elements que el poblaran.

Irving és un narrador nat i ho va demostrar amb aquest primer èxit. La història flueix sense traves, en un entorn exagerat, que ratlla el surrealisme i que fa efectiu la idea del propi Garp de que si la realitat és tràgica ell sempre pot escriure alguna cosa pitjor (la ficció supera la realitat, vaja). Conté, a més, un dels fragments més recaragolats que he llegit mai, on la infidelitat i un parell de cotxes que es troben on no haurien d’estar provoquen que la família Garp pateixi un accident on ningú en surt indemne. Només per aquestes vuitanta pàgines, ja mereix la pena atrevir-se amb les més de sis-centes que té el llibre.

En aquest món tan femení són les dones les valentes i els pocs homes que hi apareixen els febles. Jenny Fields dedica el seu èxit als demés; Hellen Holm és una professora d’anglès amb les idees sempre clares; Roberta Muldoon, antigament conegut com Robert Muldoon, és un transexual que es converteix en la millor amiga i suport de Garp.

Un paràgraf apart mereixen les Ellen-jamesianes, un grup de dones que porta a l’extrem un feminisme radical. En homenatge a Ellen James, una noia d’onze anys a qui un violador va tallar la llengua perquè no expliqués qui l’havia atacat (sense adonar-se que la nena sabia escriure), es tallen la llengua per exterioritzar la violència d’una societat masculina i patriarcal i simbolitzar la falta de veu de la dona -sense arribar al límit de sofriment físic, s’assembla a aquesta utilització errònia del gènere femení per anomenar el col·lectiu-. Garp les odia, però la seva mare les atén i allotja. Un gir del destí farà que l’escriptor conegui la pròpia Ellen James i precipiti uns esdeveniments ja de per sí força moguts.

Quan llegeixo Irving sempre tinc la impressió que em trobo davant una novel·la d’aire clàssic, amb aroma de Dickens, i aquest cas no és excepció. Una història que abasta la vida del protagonista, una sèrie de personatges secundaris entranyables, ple de subtrames interessants i una visió profundament original fan d’El món segons Garp una novel·la totalment imprescindible i, tot i els quasi quaranta anys passats des de la seva publicació, encara de rabiosa actualitat.

PD: Per als amants de les minisèries en general, i de l’HBO en particular, Irving ha anunciat que està treballant en l’adaptació en cinc capítols del seu best-seller per aquesta cadena.

---

El món segons Garp (1978)

John Irving

La Butxaca, 2014

648 pàgines

Adient per a: Amants dels autors que ratllen els excessos, en argument, situacions, diàlegs, nombre de pàgines, però que no l’arriben a traspassar mai.

Contraindicat per a: Pells sensibles, que no toleren les opinions contràries o aquells que creuen que els problemes dels anys setanta ja estan superats.

---

 

L’escriptura de Salter, a anys llum de la vida

Años luz és d’aquelles novel·les on no passa res, excepte el que passa en una vida. L’argument és molt senzill, fins i tot banal i tòpic si es vol. Una parella amb dos filles. Unes vides anònimes, corrents, de classe mitjana. Amb les seves preocupacions al voltant de l’amor, la fidelitat, el matrimoni, la mort i el sexe. Poca cosa més. Però el que a mans de qualsevol podria ser avorrit, típic i massa vist, passat per la ploma de Salter es converteix en una obra mestra.

Amb una prosa que sembla dibuixada amb esquadra i cartabó i polida amb paper de vidre, Salter elimina qualsevol rebava i ofereix al lector una escriptura pura i llisa. En moltes ocasions, els seus diàlegs són buits d’acotacions i s’ha d’estar atent per saber qui diu què. Les descripcions, es gronxen entre el lirisme i la fredor obrint una escletxa de llum on brillen els seus personatges.

Viri i Nedra són els protagonistes d’aquesta història situada a la vora del riu Hudson. Formen un matrimoni perfecte de portes enfora i ple d’esquerdes dins la llar. Cadascú gaudint del seu amant, buscant l’equilibri en una vida que sempre sembla trobar-se inestable. La seva rutina circula pel despatx d’arquitectura de Viri i les aspiracions artístiques de Nedra, avorrida com a mestressa de casa.

Años luz és una obra més madura que Joc i distracció, en el sentit que representa un moment més ample d’una vida, amb una parella ja casada, ja coneguda per si mateix i on el que importa és més la càrrega acumulada del passat que el dubte del futur, com passava a la seva anterior obra. I, casualment o no, mentre que en aquella novel·la, on la passió sexual dels nòvios poblava les pàgines de la narració, en aquesta, la fredor del matrimoni no dóna peu a massa escenes tòrrides. D’altra banda com a Això és tot, el mosaic de personatges secundaris és abundant, però amb més sentit que en la seva última novel·la.

Així, Años luz es presenta com una peça equilibrada dins les tres grans novel·les del mai prou reivindicat James Salter. Més contiguda que les altres en els seus respectius extrems (el sexe i la profusió de personatges), és menys vitalista, però igualment lluminosa. Una altra mostra de la virtuositat en l’escriptura d’un dels millors escriptors nascuts a l’altre banda de l’Atlàntic. Perdre-se-la seria un greu pecat per a qualsevol lector. Esperem, a més, que aviat estigui disponible en català.

---

Años luz (1975)

James Salter

Salamandra, 2013

381 pàgs.

Adient per a: Lectors a qui els agrada de gaudir de la perfecció estilística de cada frase, en una història d’aquelles que s’anomenen íntimes.

Contraindicat per a: Gent a qui no li agrada llegir, insensibles a la bellesa literària, i que només busquen distracció en la lectura.

Houellebecq i la seva illa d’amor

A La possibilitat d’una illa Michel Houellebecq projecta mil·lennis enllà l’evolució de l’espècie humana; o, més aviat, la seva desaparició i conversió en un nou subjecte: els neo-humans.

Situem-nos. Houellebecq no és un escriptor de ciència-ficció, sinó més aviat algú que enfoca el zoom en la societat actual i la critica despietadament. Per què li serveix, doncs, al provocador francès crear un món totalment nou i utòpic? Per això mateix, criticar, des d’un hipotètic futur, el present des del que escriu.

El protagonista és Daniel, un còmic d’èxit que es riu sense contemplació del que els altres no s’atreveixen: les minories, el feminisme, el sexe…En un moment donat, decideix deixar-ho i gaudir dels diners vivint al cabo de Gata. Allà coneix un membre de la secta dels elohimites, amb qui estableix un contacte, primer superficial, i després ja totalment profund, fins al punt que acabarà tenint un paper destacat en el seu desenvolupament.

L’objectiu dels elohimites és la immortalitat, però no al cel, sinó a la Terra. Per aconseguir-ho, dediquen la majoria dels seus esforços a la clonació. Els seus fidels seran clonats en éssers nous, que retenen la memòria del subjecte original, però que són un pas intermedi en una evolució que espera l’ésser Futur.

El llibre està estructurat intercalant el relat de l’original Daniel, amb els neo-humans Daniel24 i Daniel25. La principal diferència entre els clons i l’original és que aquells estan creats per a no sentir cap de les emocions humanes més profundes.

Per La possibilitat d’una illa circulen els temes habituals de l’autor. El més recurrent, i sobre el que pivota el llibre, és la fragilitat de l’amor, sobretot pel que fa al Daniel original. El pessimisme, el cinisme i la mirada àcida amaren el llibre d’una amargor tèbia que, en ocasions, fa difícil de digerir la novel·la.

L’autor reïx a reflexionar sobre la inestabilitat en què es troben les religions actuals i a criticar com algunes s’organitzen, més com una empresa que com un refugi d’espiritualitat. Més complicat és, però, assentir amb el retrat de l’Espanya pre-crisi. Plena de prostíbuls, de jubilats estrangers i amb noies de vint anys que es passegen sense roba interior i que accedeixen a mantenir una relació semi-estable amb un home de més de quaranta anys, és la visió d’un francès que va a Espanya com qui encara viatja a aquell lloc exòtic més enllà dels Pirineus.

Houellebecq s’arrisca amb un llibre que li hagués pogut relliscar de les mans. Com sempre, no eludeix els temes conflictius, és més, els busca premeditadament. Al final, aconsegueix sortir-se’n amb solvència, establint un relat que mereix la seva lectura, però que, amb tot, no arriba a les altes cotes de qualitat que tenen altres llibres seus.

---

La possibilitat d’una illa (2005)

Michel Houellebecq

Empúries, 2005

320 pàgines

Adient per a: Qui no s’espanti davant una mirada corrosiva i tremenda de la nostra societat.

Contraindicat per a: Els amants dels relats de ciència-ficció purs i durs. Aquí el gènere és una excusa més que un interès en si mateix.

---

 

 

Una pija a Cadaqués

No sé si la protagonista de També això passarà, anomenada Blanca, és la pròpia escriptora -Milena Busquets- o no. La qüestió és que narradora i autora comparteixen un dolorós fet recent: la mort de la mare. I ambdues són enterrades al mateix lloc, el cementiri de Cadaqués. Les seves mares eren dones de caràcter fort, admirables, lluitadores i representants d’un món ja extingit. Protagonistes d’una época lluminosa, on la burgesia barcelonina domiava la cultura amb un progressisme impropi dels seus pares, amb la revolució sexual com a eix central de qualsevol altre moviment. Cadaqués era la meca dels artistes, els bohemis, els revolucionaris, punt de trobada estiuenc dels membres del que se sol anomenar la Gauche divine.

La Blanca pertany a la següent generació, aquesta que ara governa el món i que ha perdut l’halo d’elegància dels seus pares. En poques paraules, és una pija de Barcelona que té casa a Cadaqués.

Per enfrentar-se a la mort de la seva mare, organitza un viatge al seu poble d’acollida on s’ajunten una sèrie de personatges importants a la seva vida: els seus dos fills, els seus dos exmarits -cadascun d’ells pare d’un dels nens-, el seu amant i unes amigues.

La Blanca és crítica amb ella mateixa: “Soy un fraude de adulto, todos mis esfuerzos por salir del patio de recreo son estrepitosos fracasos”. Tal com ella diu, es comporta com una nena de sis anys, però amb l’afegit del sexe, les drogues i, és clar, una capacitat econòmica superior a la mitjana.

La seva forma d’enfrontar-se als problemes és substituint l’experiència de patiment per la d’autosatisfacció. El sexe com a consol. En diverses ocasions abandona els seus fills per anar-se’n amb un amant de qui ja no se sent tant atret, manté unes relacions bastant ambigües amb els seus exmarits i coqueteja amb tots els homes guapos que se li presenten, fet que, fins i tot, li provoca algún problema amb alguna amiga.

És, en el fons, un ser perdut, que no ha sabut madurar i que, quan es troba sense l’ideal a qui admirava (tot i que eren persones molt diferents i es repel·lien), no sap com enfrontar-se a la vida. Tot això expressat en l’alè d’un nàufrag, com si se li estigués acabant l’aire en tot moment. I tot i que Busquets sap mostrar amb profunditat aquest patiment, no arribem a penetrar al fons del seu personatge, i sempre sembla que una part en quedi oculta. Potser és perquè, a vegades, la ficció és més verosímil que la realitat.

---

També això passarà (2015)

Milena Busquets

Amsterdam, 2015

176 pàgines

Adient per a: Reconèixer el dolor que suposa la pèrdua d’un ésser estimat i la desesperació a la qual du.

Contraindicat per a: Qui amb l’excusa de Cadaqués com a marc de fons, s’esperi una novel·la amable, complaent i que mostri el tipisme del Cap de Creus.

Un mal pare

Un buen hijo és un bildungsroman on el sempre interessant Pascal Bruckner es retrata com un home construint-se en oposició al seu pare, René. El patriarca és un dèspota, maltractador, faldiller, antic col·laboracionista amb el règim nazi i profundament antisemita. Un element indesitjable, una vergonya com a pare i una persona que mai es va retractar de les seves idees. No és com per estar-ne orgullós, vaja.

Bruckner fill no busca la complaença ni perdonar el seu pare. Narra sense pudor les escenes de violència domèstica, on una mare catòlica fins a la medul·la a qui van ensenyar a no divorciar-se es deixa escridassar, humillar i apallissar per René. Ella l’excusa davant el fill: el teu pare és així, és culpa meva, etc. i, de passada, quan Pascal creix i té les primeres xicotes, ambdós s’uneixen contra les seves eleccions.

Pascal relata com és créixer sota una ombra tan feixuga en un ambient provincià a la França de la postguerra. Lyon, en aquella época, “exhalaba un tufo insoportable a roña y a provincianismo”. Fins que no va a París per internar-se a l’institut Henry IV (una institució amb una llista d’antics alumnes que espanta) no cata la llibertat i experimenta  què és trobar-se lluny del jou del Tirà, com ell l’anomena. Però, en el fons, el que acaba descobrint és que la venjança del seu pare és, finalment, que ell mateix s’hi assembla.

Els anys parisencs, de formació i estudis de filosofia, són, des del meu punt de vista, els més interessants. Narra, per exemple, el moment de la decadència de Sartre, un dels seus ídols de joventut, quan en una assamblea del Maig del 68 no deixen de interrumpir-lo cridant que calli d’una vegada. “La revuelta antiautoritaria estaba en su apogeo: todo el mundo se tuteaba, un premio nobel no sabía más que un bachiller”. És el moment en què ha de sobreviure a base de treballs miserables, per pagar el lloguer i mantenir un fill. Però ell prefereix, en un visió molt romàntica, tenir llibertat a diners. París bullia. El seu director de tesi era Roland Barthes, Foucalt encapçalava una nova forma d’entendre les idees i ell i el seu amic Alain Finkielkraut sorprendrien amb una obra sobre l’amor: Le nouveau désordre amoureux.

La història i les desavinences amb el seu pare serveixen de fil conductor d’un relat desigual. A vegades es torna repetitiu o buit, ja que els canvis d’humor o d’interessos d’aquest tirà no afegeixen contingut a l’obra. Amb tot, Bruckner s’atreveix amb un tema sempre espinós: treure a la llum la porqueria de casa seva. I ho fa sense dogmatismes. El seu pare era un desgraciat, sí, però també tenia coses bones. Sense destacar-les amb excés, l’autor acaba donant una pàtina compassiva envers un home malvat i acaba convençent al lector que no és tant fàcil jutjar a qui ens envolta.

---

Un buen hijo (2014)

Pascal Bruckner

Impedimenta, 2015

217 pàgines

Adient per a: Conèixer les privacitats d’un bon escriptor i, de passada, revisar-se les pròpies.

Contraindicat per a: Lectors que s’espantin davant de caràcters complexos i situacions reals i violentes.

---

 

 

Highsmith, Tunísia i la inquietud

On es troba la intriga en els llibres de Patricia Highsmith? Recau en la investigació d’un assassinat? En la recerca de la veritat? No. La força dels seus llibres resideix lluny del que presenten els habituals thrillers d’acció, on la clau és el suspens de no saber qui-ha-fet-què. Highsmith va més enllà. Les seves novel·les mostren una intriga quotidiana, tant si es refereix a una relació lèsbica, com a un problema identitari.

Highsmith és una mestra a l’hora de crear atmosferes inquietants, on manté al lector atent a cada moviment del seu protagonista, per més intranscendent que sembli. A El temblor de la falsificación, l’escriptora texana ens fa seguir l’estada de Howard Ingham a Tunísia, on hi ha anat per escriure un guió d’una pel·lícula que transcorre en aquell país.

S’instal·la al poble de Hammamet on, mentre la seva novia i el director no li envien notícies des dels Estats Units, es relaciona amb dos amics totalment dispars: Francis Adams i Anders Jensen. El primer és un estatunidenc que col·labora amb una ràdio pirata que emet les bondats de l’American Way of Life als països de l’òrbita soviètica; l’altre és un pintor homosexual noruec, més aviat deixat i amb un gos a qui els àrabs volen matar.

El temblor de la falsificación avança lànguidament, com si l’acció estigués estordida per la calor tunisiana. A Howard les notícies de l’altra banda de l’Atlàntic li arriben amb dies de retràs i quan els fets ja estan consumats. Aquesta situació el deixa en una posició totalment indefensa, víctima de la soledat i la incomunicació. Per això, es crea una dependència entre aquest enigmàtic triangle que coincideix a Hammamet.

És magistral com l’autora aconsegueix, de forma simple, crear una sensació d’angoixa permanent. No se sap exactament per què, però en tot moment sembla que el perill ens esperi a l’altra banda de la pàgina. Fins i tot en els capítols de major distensió, en què Howard està sopant amb els seus amics, o coneixent el país, hi ha una espurna d’intranquil·litat.

Així, amb comptagotes, anem coneixent els detalls de l’estada de Howard, què els passa als seus contactes de Nova York i les vicissituds dels seus companys. Mentrestant, el protagonista es replanteja tota la seva existència. El que vol fer a la vida, si aquella és una estada només permanent, quin paper juga la seva xicota en els seus plans de futur…Però, sobretot, es deixa seduir, per la moral que el rodeja. Howard es va imbuint d’un clima amb uns valors completament oposats als seus, on trobar un home degollat al carrer és el pa de cada dia, o on es pot matar una persona i al dia següent algú ja ha fet desaparèixer el cos. Aquesta ambivalència posarà a Howard contra les cordes.

De la mateixa manera, El temblor de la falsificación, ens posa a nosaltres contra les cordes. Highsmith ens obliga a plantejar-nos si som nosaltres els que ens marquem els nostres propis valors o és la societat i l’entorn en què vivim qui ens els marca. Ella ens dóna les claus per pensar-hi, la resposta només depèn de cadascú.

---

El temblor de la falsificación (1969)

Patricia Highsmith

Anagrama, 2016

277 pàgines

Adient per a: Lectors àvids per mantenir-se en suspens amb els fets més anodins.

Contraindicat per a: Els amants de les novel·les amb una resolució habitual d’uns fets misteriosos.

 

 

L’advocat i els seus criminals

Crims és una compilació de relats basats en els casos que han passat pel bufet de Ferdinand von Schirach. Especialitzat en dret penal, aquest famós advocat alemany ha participat en més de set-centes causes. D’aquest material narratiu tant sucós n’ha extret tres llibres: Crims, Culpa i El cas Collini. El que avui ens ocupa va ser la seva primera obra, que va resultar premiada i un èxit de vendes al seu país natal.

La postura que adopta von Schirach és la de l’advocat. El seu punt de vista es troba allunyat de la passió que mou els crims que descriu. Amb un estil clínic, narra la successió de fets i la seva resolució, presenta amb neutralitat les raons per les quals va succeir el que va succeir, sense posar-se de part de ningú, però sentint empatia per la víctima, que no sempre és qui comet el crim.

Els casos són variats, sorprenents i molt amens. El llibre s’obre amb Friedhelm Fähner, un metge prestigiós d’una petita ciutat alemanya, que, després de quaranta-vuit anys casat amb l’Ingrid, la mata a destralades. Els seus veïns de la ciutat, però, van afirmar que el més estrany era que no l’hagués matat abans, ja que era una dona completament detestable i compadien de bona fe el seu metge. Aquest és el mateix to que domina en la resta de relats.

L’interessant és reflexionar on queda el bé i el mal més enllà de les sentencies a què arriba el jutge. Von Schirach està avesat a enfrontar-se a aquest posicionament, però el lector menys acostumat pot sentir-se desorientat. Crims es mou tant en pobles burgesos, on hi viuen constructors que descuiden a la seva família o esquizofrènics assassins d’ovelles, com en els baixos fons de Berlín, amb delinqüents desafortunats, una família de criminals reincidents o un assassí a sou. El crim pot sorgir a tot arreu.

Von Schirach narra els relats en primera persona, donant la seva opinió i ficant-se de ple en la història. Això li serveix, també, per anar explicant al lector els enrevessats camins de la justícia alemanya, les contradiccions de la llei, i els encerts del sistema judicial, en una reflexió sempre interessant.

Crims és, en resum, un bon recull d’històries judicials, explicades amb pols i elegància i mereixedora de tota l’atenció. El que no sé, però, és si aquesta mateixa fórmula segueix funcionant en la resta de llibres de Von Schirach.

---

Crims (2009)

Ferdinand von Schirach

Empúries, 2011

190 pàgines.

Adient per a: Conèixer de primera mà casos penals molt interessants i que posin en un compromís ètic al lector.

Contraindicat per a: Maniqueus, dogmàtics i altres ànimes simplistes que sàpiguen definir fàcilment on es troba el bé i el mal.

 

L’altra cara de la guerra

Moltes són les pel·lícules que transcendeixen el llibre en el que es basen i deixen en l’oblit l’obra original. En algunes ocasions es tracta de novel·les menors, que un bon cineasta converteix en una gran pel·lícula. En d’altres, tant la literatura com el cinema estan a la mateixa altura. Aquest és el cas de Senderos de gloria.

Humphrey Cobb va publicar aquesta novel·la el 1935. Stanley Kubrick va dirigir la seva pel·lícula el 1957 i ambdues han quedat per sempre més unides. Ara és impossible no llegir Senderos de gloria sense que et vingui a la memòria la cara de Kirk Douglas i aquella imponent sala on es celebra el consell de guerra als tres soldats que no han fet res per mereixer-lo.

Però el llibre s’ha de llegir per si mateix i no només com a inspirador de la cinta. La història és la següent. Enfangats en la guerra de trinxeres, el regiment 101, de l’exèrcit francès, ha de complir una missió impossible: conquerir per l’exèrcit francès un turó pedregós anomenat El Grano. La raó no és estratègica, sinó perquè, abans que hagi ocorregut, en un informe s’ha donat la notícia de que aquesta muntanyeta ha estat arrabassada a l’enemic alemany. Tots els alts comandaments saben que és una missió suïcida, però tot i així, envien el regiment a una mort segura. Davant la impossibilitat de conquerir El Grano, degut al fort contraatac des de la trinxera alemanya, el regiment no té cap altre opció que retrocedir. Llavors, per donar exemple, es decideix jutjar i executar tres soldats del regiment.

Cobb sabia del que parlava. Combatent a la Primera Guerra Mundial, cada pàgina del llibre conté la pols d’aquelles trinxeres. La descripció de la por dels soldats, l’absurditat de les decisions de les autoritats i la poca estima per la vida dels seus homes són narrades amb una precisa profunditat psicològica. Sense maniqueismes ni herois, Senderos de gloria mostra la desintegració de les virtuts humanes en un moment d’extrema tensió.

S’ha dit que la novel·la (i la pel·lícula, és clar) és un al·legat antimilitarista. És així, però en realitat no és només contra l’autoritarisme militar, sinó contra qualsevol poder institucional vertical. Les decisions es prenen de dalt a baix i, quan arriben al que més afecten, ja no es pot fer res per canviar-les. Els comandaments no tenen en compte les dificultats o els problemes dels soldats i són tractats com senzilles peces d’una maquinària. Sense ser-ne una referència en l’estil, Cobb s’acosta a Kafka en la crítica a l’absurditat de la despersonalització de la justícia.

Tot i que pels desconeixedors dels atributs i graduacions militars a vegades és una mica feixuga, Senderos de gloria és una novel·la punyent, dolorosa i necessària. És una sort, a més, que a Espanya es recuperés per partida doble en el marc de la commemoració de la I Guerra Mundial.

---

Senderos de gloria (1937)

Humphrey Cobb

Funambulista / Capitán Swing, 2014

328  / 312 pàgines

Adient per a: Esperits crítics amb l’autoritat i amants dels que mostren l’altra cara de la guerra.

Contraindicat per a: Qui esperi una emfatització dels herois i una novel·la amb descripcions de grans batalles.

---

 

Dormir pot ser la solució

Tu, lector, ets un noi de vint-i-cinc anys, als anys seixanta, vivint a una mansarda de París que es troba a l’encreuament entre la rue Saint-Honoré i la des Pyramides. A prop de Les Tulleries i el Louvre, per ser més concrets. Avui tens un examen de sociologia. T’aixeques com cada matí però decideixes no anar a l’examen. Bé, no és una decisió, més aviat és una no-decisió. Deixes córrer el temps, que s’escoli mentre estàs ajagut al llit de la teva petita habitació. Si això és el que llegeixes, lector, el que tens entre les mans és Un hombre que duerme.

Poc a poc aniràs descobrint la desídia d’aquest noi. Et preguntaràs per què el protagonista decideix, senzillament, deixar passar la vida. No respondre als amics, abandonar la carrera i vagar pels carrers de París sense cap objectiu. En ocasions, et sentiràs identificat amb ell, ja que el seu narrador utilitza sàviament la segona persona del singular per adreçar-se directament a tu, lector.

Resseguiràs la no-aventura que descriu per a tu Georges Perec. Sentiràs com propis els passos perduts per la gran ciutat, les rutes al voltant del Sena i les hores esllanguides a la ridícula mansarda. Se’t revelarà que, quan no tens res a fer, cada petit detall es converteix en l’esdeveniment més important. Les notes dels exàmens, la roba que et poses o el descobriment de noves lectures ja no suposaran un al·licient per a tu, lector. Ara, l’important serà acabar un solitari, admirar un avi inert durant més temps que tu i rellegir com si fossin novetats els teus llibres de la infància.

Lector, continuant desganadament les pàgines d’aquest llibre, sentiràs com aquest vagareig, aquest abandonament i aquesta pèrdua de temps s’han convertit en un rebuig a la societat que t’envolta. Una protesta silenciosa i solitària contra el moviment continu i l’acció permanent. La teva vida ja no es mou en les mateixes coordenades que la dels demés. Les presses per arribar a la universitat, l’ansietat de no complir els objectius, la necessitat de comprar més per ser feliç ja no formen part del teu dia a dia. Ara vius una vida monòtona, somorta, momificada. No hi ha sorpreses ni entrebancs, tampoc alegries o plaers. Senzillament, sobrevius. Respires, menges, dorms. Et limites a fer l’elemental.

Per seguir amb la teva vida, t’imposes una rutina bàsica, un ordre que la fa estable. Llegeixes sempre el mateix diari, t’obres un paquet de tabac cada dia a la mateixa hora, t’endreces l’habitació seguint un pla prefixat. Tot per no caure en un estat de desesperació al qual sembla que, per la soledat i l’eremitisme que t’has imposat, hi estàs abocat. I acabaràs el llibre satisfet amb la seva lectura.

Si tu, lector, per un atzar insospitat, quan tanques el llibre després d’haver gaudit d’aquesta petita obra mestre que és Un hombre que duerme, decideixes obrir-ne un assaig anomenat La societat del cansament, et sorprendràs en veure les similituds dels plantejaments. Descobriràs, en aquest breu llibre, una perla interessant. Relacionaràs l’adveniment del subjecte de rendiment definit per Byung-Chul Han, aquest subjecte que s’autoimposa la seva llibertat i coerció, amb els subjectes que pul·lulen per Un hombre que duerme. Reflexionaràs i sospitaràs que l’home de Perec és una de les solucions que proposa Han. Destacaràs aquesta cita: “La pèrdua de la capacitat contemplativa, que, i no en últim terme, està vinculada a l’absolutització de la vida activa, és corresponsable de la histèria i el nerviosisme de la moderna societat activa”. També subratllaràs la importància que dóna Han a la negativitat i, en concret, a la negativitat del “no-…”, que és aquesta absència d’acció i pensament, que relacionaràs amb la no-decisió que descriu Perec.

Pensaràs, llavors, que aquest personatge sense nom de Perec que, en el fons, no és altre que una part de tu mateix, forma part de la solució d’alguns dels problemes d’aquesta societat contemporània. Coincidiràs amb els dos autors que falta reflexió i aïllament en el món actual i que, per arribar a aquesta reflexió el que es necessita és, de tant en tant, abaixar els braços i observar com circula el món davant teu. I, un cop més, et sentiràs satisfet al veure com la literatura i el pensament estan íntimament units.

---

Un hombre que duerme (1967)

Georges Perec

Impedimenta, 2009

131 pàgines

Adient per a: Amants de lectures que mirin més cap a l’interior que cap enfora, on tot i l’aparença de que no passa res, succeeixen grans coses.

Contraindicat per a: Els que necessitin acció continua i permanent i s’avorreixin quan no hi ha un misteri que resoldre.

---

La societat del cansament (2010)

Byung-Chul Han

Herder, 2015

71 pàgines

Adient per a: Reflexionar sobre la nostre societat contemporània, buscant una mirada crítica i alternativa.

Contraindicat per a: Els qui busquin un relat conformista, complaent i resolutori del món en què vivim.

---

 

Un adéu a l’Olimp

L’última novel·la del grandiós James Salter (1925-2015) tenia un títol premonitori: Això és tot. I en la cita inicial, encara quedava més clar que aquest jueu de Nova Jersey sabia que seria la seva darrera obra:

Arriba un moment que

t’adones que tot és un somni

i que només el que es preserva

en l’escriptura

té alguna possibilitat de ser real.

Per això ell va voler repassar els anys de postguerra -que venen a ser els seus anys de plenitud- en una costa Est on tothom estava divorciat, bevia sense complexos i els edificis encara tenien porters. No és una novel·la nostàlgica, però sí que parla d’un món desaparegut, per on circula Philip Bowman, antic soldat de la marina que va combatre a l’última batalla naval del Pacífic (gloriosa descripció de la destrucció del Yamato) i, de tornada a Nova York, es va convertir en editor.

Bowman es casa, però el seu matrimoni fracassa, no tant per problemes adquirits sinó per falta d’amor des del principi. La seva vida es converteix, llavors, en la cerca d’un amor verdader, movent-se sempre entre la passió efervescent i l’admiració fervorosa. Desenganys, retrobades, aventures, venjança, dolor, sexe…tot embolcallat amb aquella prosa tan subtil i precisa de Salter.

Amb tot, la pretensió de convertir-se en un mosaic de la societat del moment fa que, en ocasions, la lectura es torni un pèl caòtica i superficial. En pocs paràgrafs apareixen personatges totalment desconeguts, que expliquen una breu història sobre la seva vida, que no aporten res a la narració i que sobten pel seu desinterès.

Però que això no espanti perquè Això és tot és digne de l’autor de Joc i distracció. Altre cop trobem un protagonista desencaixat del seu entorn. Si bé en aquella obra es tractava d’un americà a França, en aquesta és un estatunidenc en el seu país. Bowman no acaba de trobar la seva llar i sempre s’acaba sentint fora de lloc. Bé sigui pel seu rebuig a les arrels jueves (el propi autor es va canviar el cognom Horowitz per Salter), bé per estar entre els d’una classe que no és la seva, com li succeeix en el seu matrimoni amb una rica hereva de Virginia. I, és clar, aquí tampoc es perd l’erotisme que lluïa en els seus llibres passats. L’elegància i sensualitat en la descripció dels moments culminants del sexe és, altre cop, sublim.

Bowman, a més, al pertànyer a l’ambient editorial, ofereix una visió del món dels llibres des de dins, amb reflexions molt pertinents i compassió pels autors pocs venuts. La seva feina, i l’admiració que hi sent, el porta a viatjar en diverses ocasions per Europa: Londres, Berlín, París i Espanya són escenaris tan vius com la coneguda Nova York o les poblacions rurals on intenta instal·lar-s’hi i no acaba mai de quallar.

Salter pertany a la generació d’aquells homes que van lluitar en una guerra. I aquest és el moment clau per ells. No ho obliden en tota la vida i es converteix en el seu punt de referència, com en el cas del protagonista. Els homes que circulen per la novel·la són d’una altra pasta. Tot i mostrar dubtes i inquietuds, saben el que volen i ho demostren com sigui i potser és en aquest punt on sorgeix més la nostàlgia d’aquest món perdut.

Vist globalment, Això és tot no arriba al nivell de Joc i distracció, però no deixa de ser una bona porta d’entrada al món de Salter, curiosament per on ell va sortir. El seu pols segueix mantenint la bellesa d’una escriptura precisa, més continguda en aquest cas, i les frases i els diàlegs són d’una elegància envejable. Salter és un escriptor de minories. Mai va arribar a vendre massa, tot i seduir la crítica i rebre premis. És una llàstima que sigui un d’aquells escriptors que es trobi a l’Olimp dels oblidats. Per tant, llegiu Salter, siusplau.

---

Això és tot (2013)

James Salter

La Butxaca, 2015

375 pàgines

Adient per a: Amants d’històries intimistes, de recerca d’un mateix, repletes d’alcohol, viatges, llibres i sexe.

Contraindicat per a: Mentalitats puritanes i qui es perdi en les novel·les on surten massa personatges.

---