El món segons Garp és un món segons les dones. Garp neix d’una inseminació poc artificial i es converteix en el fill d’una infermera que vol criar un nen sense haver de suportar un home en un moment, el final de la Segona Guerra Mundial als Estats Units, on no tenir marit per decisió pròpia (és a dir, perquè les bombes no l’han matat) és un fet sospitós.
Sense marit, Jenny Fields cria sola el seu fill a l’internat masculí d’Steering, on està al capdavant de la infermeria. Després del pas d’ambdós per Viena, Fields escriu la seva biografia, Sexualment sospitosa, mentre Garp intenta convertir-se en escriptor. El llibre la converteix en una dona famosa i, quan tornen als EE.UU., abandonarà la seva feina per dedicar-se en cos i ànima a la protecció i manteniment de dones necessitades.
Garp, mentrestant, reprèn la seva vida casant-se amb Helen Holm, la filla del seu entrenador de lluita a Steering. Amb ella, construeix un nou món, on la infidelitat, la violència, la culpa i la por seran els elements que el poblaran.
Irving és un narrador nat i ho va demostrar amb aquest primer èxit. La història flueix sense traves, en un entorn exagerat, que ratlla el surrealisme i que fa efectiu la idea del propi Garp de que si la realitat és tràgica ell sempre pot escriure alguna cosa pitjor (la ficció supera la realitat, vaja). Conté, a més, un dels fragments més recaragolats que he llegit mai, on la infidelitat i un parell de cotxes que es troben on no haurien d’estar provoquen que la família Garp pateixi un accident on ningú en surt indemne. Només per aquestes vuitanta pàgines, ja mereix la pena atrevir-se amb les més de sis-centes que té el llibre.
En aquest món tan femení són les dones les valentes i els pocs homes que hi apareixen els febles. Jenny Fields dedica el seu èxit als demés; Hellen Holm és una professora d’anglès amb les idees sempre clares; Roberta Muldoon, antigament conegut com Robert Muldoon, és un transexual que es converteix en la millor amiga i suport de Garp.
Un paràgraf apart mereixen les Ellen-jamesianes, un grup de dones que porta a l’extrem un feminisme radical. En homenatge a Ellen James, una noia d’onze anys a qui un violador va tallar la llengua perquè no expliqués qui l’havia atacat (sense adonar-se que la nena sabia escriure), es tallen la llengua per exterioritzar la violència d’una societat masculina i patriarcal i simbolitzar la falta de veu de la dona -sense arribar al límit de sofriment físic, s’assembla a aquesta utilització errònia del gènere femení per anomenar el col·lectiu-. Garp les odia, però la seva mare les atén i allotja. Un gir del destí farà que l’escriptor conegui la pròpia Ellen James i precipiti uns esdeveniments ja de per sí força moguts.
Quan llegeixo Irving sempre tinc la impressió que em trobo davant una novel·la d’aire clàssic, amb aroma de Dickens, i aquest cas no és excepció. Una història que abasta la vida del protagonista, una sèrie de personatges secundaris entranyables, ple de subtrames interessants i una visió profundament original fan d’El món segons Garp una novel·la totalment imprescindible i, tot i els quasi quaranta anys passats des de la seva publicació, encara de rabiosa actualitat.
PD: Per als amants de les minisèries en general, i de l’HBO en particular, Irving ha anunciat que està treballant en l’adaptació en cinc capítols del seu best-seller per aquesta cadena.
El món segons Garp (1978)
John Irving
La Butxaca, 2014
648 pàgines
Adient per a: Amants dels autors que ratllen els excessos, en argument, situacions, diàlegs, nombre de pàgines, però que no l’arriben a traspassar mai.
Contraindicat per a: Pells sensibles, que no toleren les opinions contràries o aquells que creuen que els problemes dels anys setanta ja estan superats.
Años luz és d’aquelles novel·les on no passa res, excepte el que passa en una vida. L’argument és molt senzill, fins i tot banal i tòpic si es vol. Una parella amb dos filles. Unes vides anònimes, corrents, de classe mitjana. Amb les seves preocupacions al voltant de l’amor, la fidelitat, el matrimoni, la mort i el sexe. Poca cosa més. Però el que a mans de qualsevol podria ser avorrit, típic i massa vist, passat per la ploma de Salter es converteix en una obra mestra.
Moltes són les pel·lícules que transcendeixen el llibre en el que es basen i deixen en l’oblit l’obra original. En algunes ocasions es tracta de novel·les menors, que un bon cineasta converteix en una gran pel·lícula. En d’altres, tant la literatura com el cinema estan a la mateixa altura. Aquest és el cas de Senderos de gloria.
L’última novel·la del grandiós James Salter (1925-2015) tenia un títol premonitori: Això és tot. I en la cita inicial, encara quedava més clar que aquest jueu de Nova Jersey sabia que seria la seva darrera obra:
Nil Ventós Corominas 